Darrerament, hem assistit a una interessant explosió d’iniciatives a les escoles i instituts del país, que han buscat l’excel·lència en les seves pràctiques mogudes per una gran dosi d’il·lusió i de ganes, però, amb diferents resultats. Això està en plena sintonia amb la voluntat de fer que les coses funcionin (un dels anhels més imperiosos dels humans des que van inventar la roda). Aquest desig ha esdevingut prioritari en una societat que ho mesura tot amb criteris d’eficàcia i d’eficiència, i en què la innovació i la competència volen dominar el llenguatge col·loquial. El món de l’educació no se n’ha escapat.

Des de l’escola, hem dissenyat una seguit d’eixos metodològics amb els que treballar amb una part de l’alumnat que es caracteritza per tenir unes inquietuds i habilitats que ressalten, sorprenen i, sovint, es malinterpreten. L’exigència és percep tan punt t’endinses a les aules de secundària, on s’hi pot reconèixer ràpidament que la competició que cal lliurar per aconseguir que els nois i les noies trobin sentit a allò que fan és dura i, com dèiem, exigent. S’hi han de dedicar esforços importants no tant per motivar l’alumnat sinó per fer-los veure que allò que fan té sentit. Aquest és el focus principal de l’acció educativa que enfoquem a les aules en les que treballem amb alumnes amb altes capacitats: proporcionar un rumb, pràctic i profitós a la tasca educativa.

Només amb recerca i renovació constant es pot assolir el que es demana. Si més no, els principis proposats són perfectament aplicables a com encarar la docència: repte, explicació, modelatge, pràctica, retorn i qüestionament. I a més a més, un entorn que faciliti la posada en pràctica d’aquesta actitud proactiva i resolutiva. 

Seguim.