dimarts, 3 de juny de 2014

Fins on han arribat : Aida Coll, carta des dels EE.UU

Amb el text que l'Aida Coll ens envia des dels EE.UU m'ha passat una anècdota molt curiosa. Fa pocs dies preguntava a gent propera que segueix amb atenció el "fins on han arribat" quina els semblava que era la característica essencial de la nosta escola. La resposta va ser: "tio, no sé perquè, però transmeteu proximitat. Tots els articles expliquen que hi ha una relació super especial entre professoart i alumnes...això no passa a tot arreu". Doncs bé, dies després rebo el text de l'Aida i em diu....Bé ara ho llegireu:

Hola a tots, el meu nom és Aida Coll, tinc 21 anys i avui sóc aquí per compartir la meva experiència i el ¨fins on he arribat¨ amb tots vosaltres.
Potser molts de vosaltres no em coneixereu, la meva trajectòria a l´escola Pia no va ser molt llarga però hi vaig formar part de tot 4rt d´ESO i Batxillerat i m´agradaria agraïr a en David Domínguez per, tot i així, haver-me brindat l´oportunitat. Per a mi és un plaer poder redactar aquest escrit i, si amb ell puc fer que una sola persona minimament reflexioni, ja no necessito res més.
Si hi ha una paraula que descriu Escola Pia, per a mi és PROXIMITAT. M´imagino que tots els que hi han estudiat hi estan d´acord, en què aquesta proximitat entre professor i alumne possiblement sigui difícil de trobar en altres escoles. Per això crec que la fa especial o així és com jo ho vaig sentir respecte la primera escola en la que vaig estar.
Jo no era la millor estudiant, ni la més sociable, ni la més organitzada o la que més clar tenia el que en un futur voldria estudiar i sé que d´alguna manera tot aquest ambient de comunitat i professors propers va ser significatiu. Esmentaré a en David, en Bresolí i a la Pilar perquè són amb els que hi vaig tenir més relació. I esmentaré la complicada filosofia que vaig suspendre i que ara la qualificaria com a assignatura més interessant; el bon rotllo que em transmetia en Bresolí després de cada moment d´estrés en l´elaboració del treball de recerca; i la inigualable tranquil.litat que rebia (i estic segura que els meus dos companys de llatí també) per part de la Pilar.

Aprofito per saludar, si és que ho llegeixen, a la Piro i en Xavi, esperant que encara s´enrecordin de mi..jeje

Després de finalitzar amb la selectivitat vaig comensar un Grau en Educació infantil a Blanquerna, que més tard vaig deixar. Posteriorment vaig decidir que el que volia estava relacionat amb els esports i vaig fer dos anys de carrera la qual vaig acabat aturant amb la idea de marxar un any a Estats Units i finalitzar-la quan tornés.

El perquè de tants canvis? Vaig arribar a un moment de la meva vida en què d´alguna manera em vaig adonar que no em coneixia a mi mateixa. Que creia que m´havia conegut durant tots aquests anys però simplement havia viscut superficialment. Que tot s´havia basat en observar a la gent que ho tenia tot clar, actuar en funció d`opinions externes, fer coses ¨perquè s´han de fer i és el que tothom fa¨. Vaig prendre la desició de marxar un any a Estats Units per a treballar com a Au Pair, deixar per un temps tot el que havia estat el meu passat i iniciar una nova etapa. 


Per això no puc evitar voler enfocar aquest escrit més cap a una part personal que no pas acadèmica (ho sento si aquest no era l´objectiu de l´article). Ara mateix porto 9 mesos a Estats Units i puc dir que és la millor desició que he pres mai. Passes 20 anys de la teva vida fent el mateix, envoltat de la mateixa gent, amb el mateix ambient de casa, rutines, costums, creences..I t´envàs a un nou païs i te n´adones que amb una sola setmana et sotmets a més canvis dels que t´has sotmès durant tots aquests anys junts. Confrontes situacions noves que et condueixen a la vulnerabilitat i et fan dubtar de si realment disposes de les eines necessàries per resoldre-les. Sents que tot és diferent i d´alguna manera perds la teva pròpia identitat. T´ofusques, et negues i experimentes sentiments de soletat. Però després te n´adones de que aquesta vulnerabilitat és indubtablement el motor que t´impulsa a créixer i evolucionar. Que la diferència et condueix al canvi i el canvi a qüestionar-te el perquè de les coses i trencar amb idees que segurament creies universals. Acabes entenent que aquests moments en què t´has sentit sol són totalment necessaris per pensar i reflexionar en un mateix. És molt fàcil sentir-se segur d´un mateix en el teu propi ambient. És molt fàcil jutjar gratuitament al company sense ni tant sols conèixer el que hi ha darrere. Tot resulta fàcil i còmode quan estàs en el teu entorn. Però què passa si et treuen d´aquesta bombolla de conformitat i et posen sol davant de coses que desconeixes? Possiblement vegis que ets tu el que et sents vulnerable i per tant apreciaràs a qualsevol persona que et vulgui ajudar, conèixer, ensenyar. Desenvoluparàs empatia i compassió cap als demés i aprendràs a apreciar les més petites coses. El fet de trobar-te completament sol a l´hora de solucionar problemes és el que et fa conèixer, les capacitats que un té i els límits als que un pot arribar. La majoria de la gent no sap estar sola. La soletat fa por a tothom, quan passem massa estona sense els amics o la familia necessitem immediatament estar amb ells així com també la seva aprovació. Però que passarà el dia en que haguem de solucionar alguna cosa, prendre una desició important i no hi hagi ningú al voltant. Sabrem ensortir-nos-en?

Definitivament viatjar et fa ser millor persona. Jo us diria que us atreviu a fer coses, no deixeu que les pors us paralitzin sinó que es converteixin en el motor per atrevir-vos a canviar. El descobriment d´un mateix dura per sempre, mai deixem de créixer i madurar. I no és un descobriment fàcil, però si és el més gratificant de tots. 

Us deixo amb una frase que m´agrada molt:

If your dreams don´t scare you, they are not big enough

Aida