divendres, 23 de maig de 2014

Fins on han arribat : Joan Gil Vergés i la Comunicació Cultural

Anem avançant cap el final del segon curs d'aquesta secció i del blog d'exalumnes. 
Avui, en Joan Gil ens explica la seva trajectòria a la UdG com a estudiant de Comunicació Cultural i com a "gironí" -ja veureu que fa una bona defensa de la vida en aquesta ciutat-. Sé que en Joan ha escrit aquest article en mig d'uns dies de molta feina i li agraeixo moltíssim que hagi volgut compartir les seves reflexions amb nosaltres; sobretot li agraeixo la seva defensa de la Filosofia. Una abraçada, Joan!



Hola a tots/es
Em dic Joan Gil, sóc de Calella i ex-alumne de l'Escola Pia. Actualment estudio Comunicació Cultural (3r) a la Universitat de Girona i en un futur m'agradaria fer un màster en educació per a ser professor de Geografia o Història a secundària.
En referència al que estudio he de dir que la pregunta que segueix a: ''tu que estudies?'', sol ser: ''i això què és?'' ja que és un grau relativament nou (sóc de la tercera promoció) i qui no em fa la segona pregunta és perquè no vol semblar ignorant. I que és Comunicació Cultural? Doncs bona pregunta, perquè fins i tot a mi em costa explicar-ho; bàsicament és un grau orientat a això, la comunicació, però no entesa com a periodisme, sinó en un àmbit bàsicament d'humanitats i audiovisuals (història, cinema, etc.) . És un grau multidisciplinari i en què tu mateix tries les opcions acadèmiques que més t'agraden i orientades al que et vols dedicar, que pot ser des de periodista a gestor cultural passant per el món del cinema i la televisió.
A la pregunta ''fins on han arribat?'' jo respondria que encara estic en el camí d'arribar a algun lloc, fa pocs anys que vaig deixar l'escola i no he tingut temps d'anar gaire lluny. A més, crec que la vida és un continu, on sempre s'ha d'anar més enllà, si et conformes amb les metes assolides i no n'ambiciones de noves no tens lloc en una societat líquida com l'actual, on tot és fluid, instantani i volàtil, des de les relacions personals fins a les professionals1s, res es permanent i a l'únic que t'has d'adaptar és al canvi constant.
I d'això me'n vaig adonar a l'escola, ja que al repetir segon de Batxillerat (per manca de dedicació, motivació i força indecisió) i veure que gran part dels meus antics companys de viatge seguien amb les seves vides per diferents camins mentre jo seguia al ''niu''. Realment no me n'he penedit mai de repetir curs, ja que em va servir per veure el món d'una manera diferent i vaig aprofitar per treure'm el carnet, començar una relació i dedicar-me a pujar les notes a més de mirar seriosament què volia estudiar després, em va servir per madurar.
No conec altres escoles de primària o secundària amb prou profunditat com per a comparar, però sempre he tingut la sensació que l'Escola Pia i el que abans era Lestonnac eren la ''meva'' escola, on els professors encara em recorden (no crec que sigui per conducta exemplar) i vist amb perspectiva, trobo que és la millor opció que els meus pares podien haver escollit, la majoria dels meus amics els vaig conèixer a l'escola i crec que gran part de la meva formació, no només acadèmica, sinó també com a persona, li dec a l'escola.


No m'agrada resumir tants anys en unes poques paraules però de l'etapa més recent estic especialment agraït a haver ''descobert'' la filosofia, que em va ensenyar jo no era l'únic infeliç que intentava veure més enllà de les coses i volia veure el rerefons de tot el que m'envolta i explicar els ''perquès'' del món. És precisament per això que estudio aquest grau en Comunicació Cultural, perquè em permet tenir arguments i eines per a entendre el món i veure'l críticament des de la correcció tècnica.
Continuant amb l'última etapa a l'escola he d'agrair especialment a la Montse, la Pilar i en Marc (sense oblidar tots els altres professors que recordo amb afecte) que sempre creguessin en mi i estiguessin a sobre meu perquè m'esforcés. I va funcionar, perquè comparada a la nota de Batxillerat, la selectivitat em va anar molt bé, sense anar més lluny, encara recordo el 9 a Geografia, que a hores d'ara encara no he assumit i que em va permetre triar entre dos o tres opcions què volia estudiar amb la tranquil•litat de saber que per nota hi arribava (sempre mirant d'anar a Girona).
Actualment i des de que vaig començar la Universitat visc a Girona entre setmana en un pis compartit, crec que és una experiència molt bona el fet de ser independent (encara que sigui a mitges) i haver-te d'espavilar per sobreviure, gestionar-te els àpats, les hores d'estudi i la vida en general. Des que vaig començar a mirar universitats la meva intenció era anar a Girona, pel fet de viure sol i poder ser més independent i lliure, però també per l'ambient de la ciutat, ja que no tens la sensació d'estar en una capital de província, la gent viu més tranquil•la i es més oberta que a Barcelona (inevitable comparació), on no acabes sent més que un diminut gra de sorra en la corrent implacable del metro o el tren. A més el fet que qui ens vingués a fer una xerrada de la UdG fos una persona força irreverent va ajudar força a decidir-me, sempre m'he considerat força inconformista i rebel (no dels que cremen contenidors). I bàsicament, va saber comunicar el que venia a dir de manera clara i entenedora, que és el que vull arribar a saber fer.
No vull allargar-me més, crec que ja ho he fet massa, però amb tants anys viscuts seria difícil no estar hores i hores escrivint anècdotes i recordant sensacions viscudes a l'Escola.
Només em queda donar-vos les gràcies per pensar en mi després de tant de temps i confiar en que sabré escriure decentment i sense queixar-me excessivament. I agrair a tots els professors i companys que m'hagin fet com sóc actualment i que formin part dels meus records (la majoria bons) que tinc de la infantesa i l'adolescència passades a l'escola, una manera d'entendre l'escola.
Fins aviat!
Joan.