divendres, 25 d’abril de 2014

Fins on han arribat: la PATRÍCIA TISCHLER se'ns fa antropòloga

La Paty sap que tot el que escrivim aquí serà poc, per això ens estalviarem les paraules (el seu article ja és prou extens!). Només dir-li que ens en sentim orgullosos, molt. Que ara te n'adones que té sentit fer escola de la manera que la fem a l'Escola Pia; que té sentit en el significat més profund de la paraula. Penseu-hi: tenir sentit és més del que molts  altres projecte educatius poden dir, pensar o fer.


Hola!!!!!!!!!
Jo sóc la Patrícia Tischler, més coneguda pera molts professors simplement com: la “Tischler”. Bé, tinc un cognom peculiar del que, com a tal, sempre se n’ha fet un ús peculiar.

Actualment estic estudiant Antropologia Social i Cultural a la Universitat de Barcelona (UB). Segurament us preguntareu: ben bé que és això de l’Antropologia? I,de fet, jo cursant segon, encara m’ho pregunto. (Sempre he pensat que això d’escriure és poc fructífer per expressar la manera en què vols dir les coses -això anava de broma :P-) No, ara parlant seriosament, m’agradaria aprofitar per compartir amb vosaltres què és això de l’Antropologia i per a què serveix, a veure si algú s’hi anima o té en ment fer una carrera diferent a les disciplines més recurrents.
Antropologia és una carrera poc convencional, allunyada de totes aquestes carreres que solen ser les més freqüentades. En poques paraules i en un llenguatge planer: Antropologia és la filosofia del comportament humà.
Sempre m’ha agradat això de preguntar-se les coses, més enllà de si existeix Déu i altres debats ja força trepitjats.
Antropologia és l’estudi del comportament humà en societat, com vivim, i sobretot, com es viu també en altres societats; com ens afecta la política, l'economia, la religió, i fins i tot, el parentiu, que són aspectes que estudia l’Antropologia, evidentment, entre molts d’altres.
Fonamentalment estudiem les societats primitives, no civilitzades. Allò exòtic de que sempre sentim parlar però que no coneixem ja que se’ns presenta de manera desconeguda. A través d’això, els antropòlegs podem aprendre una mica més sobre com vivim nosaltres en la societat occidental i quina és la dependència que tenim amb altres societats, entre d’elles, allò que anomenem el “tercer món”.
Però amb tot això us preguntareu si l’Antropologia és una carrera amb futur laboral. Doncs amb certa tristesa us he de dir que no. Antropologia, filosofia, història, etc són moltes d’aquelles carreres intel·lectuals que s’escapen del mercat laboral. I dic “amb tristesa”, perquè és una pena que sigui així. Tot és redueix a un sol motiu: no interessa que hi hagi persones que es preguntin per les coses, no interessen ments crítiques que puguin desfer totes aquestes incongruències injustes i penoses que comporta el sistema capitalista en el que vivim, i no interessen persones inquietes que vulguin desfer-ho. Però potser, aquest, és un dels motius pels quals hem d’estudiar allò que volem i no allò que creiem que tindrà més o menys futur laboral.
Estaria mentint si us digués que jo tampoc em preocupo per aconseguir una feina quan acabi d’estudiar, però no us enganyo si us dic que em preocuparia més està estudiant alguna cosa que no m’omplís tant com ho fa l’Antropologia. El futur està allà per tots aquells que lluiten per ell, de la manera que sigui i com sigui, estudiant Antropologia o estudiant Economia, tant li fa. Si lluites pel que vols, acabaràs aconseguint el que et proposes tot i que les coses, a vegades, no juguin al teu favor i hi t'hi hagis de rebel·lar.

Per cert... ara que parlem de rebel·lar-se, segur que molts profes de “la Pia” es recordaran de mi per aquesta paraula.
L’altre dia, parlant amb la Deby (una companya amb la que he compartit tota la meva etapa a l’Escola Pia de Calella) comentàvem que les dues compartíem la idea que precisament, nosaltres dues, no érem el millor exemple a seguir. Però si em deixeu ser sincera, crec que no hi ha exemples a seguir. Cadascú és com es, sempre hem d’actuar d'acord amb el que sentim, no al que ens diuen que està bé o malament, no al que ja està establert, no hem de ser conformistes, ni tampoc sempre hem de ser obedients (No us penseu que estic reclamant la desobediència, només reclamo llibertat per fer el que cadascú vulgui fer sense reprimir-se per fer-ho).
Les coses, com les persones que som, van canviant amb el temps, i amb elles, els punts de vista.
El que penso i sento quan recordo ara els anys a l’Escola Pia és tant diferent al que sentia i pensava en aquell moment!.
Però bé, arribant a la conclusió que l’objectiu d’aquest article no és mostrar exemples a seguir, sinó simplement compartir experiències viscudes, estic orgullosa de poder fer-ho, i de que qui em vulgui llegir ho pugui disfrutar de la mateixa manera que estic fent jo l'escriure-ho.
Ara ja fa un any que estic vivint a Barcelona, i per aquells que es pregunten això de marxar o no, si podeu fer-ho, us animo completament. És una experiència que comporta madurar i créixer com a persona, valorar aspectes de la vida que no valores fins que t’hi trobes. Per molt lluny o a prop que sigui, canviar la manera de viure sempre és positiu, així que no tingueu por a fer-ho.
Us ho diu una persona que ha hagut de treballar per estudiar i per a viure, algunes feines m’han agradat més que d’altres, i algunes també he tingut l’oportunitat de poder compartir-les amb alumnes de l’Escola Pia gràcies a en David quan em convida a fer-ne xerrades.
Això de treballar i estudiar mai ha sigut fàcil per a mi, però és com tot; sentir que has de fer les coses per necessitat també et fa tirar endavant, i això m’ha passat durant pràcticament tot el Batxillerat.
Recordo aquells dos anys difícils, ja no només per la pròpia dificultat que el Batxillerat suposa, sinó també per les experiències i tot tipus de peripècies personals, familiars i emocionals que has de passar i que a vegades no tries que hi siguin, però hi són.
Ara que tinc l’oportunitat, aprofito per fer un record de tots aquells professors que m’han acompanyat en moments difícils i que gràcies a la seva insistència sóc on sóc ara mateix. Ja des de 4rt d’Eso, en Carles amb la seva insistència gairebé em va obligar a fer Batxillerat i no un cicle. Gràcies també a tu, Marc Montasell per fer-me veure l’economia d’una altre manera (podríem dir intentar, però?), per suportar totes les meves crítiques cap a aquella assignatura, i per donar-me sempre noves oportunitats. Paco, Doy, Pilar, Glòria, Francesc, Joan Gallart, Núria, Cristina Llubes :gràcies per l’amor incondicional que vau disposar durant aquests sis llargs anys. També un gràcies molt especial a l’Assum, que va portar el meu treball de recerca: estava més emocionada ella que jo pels resultats!! També gràcies a molts companys i companyes que no oblido, i que recordo moments amb ells i elles amb un especial somriure; els que saben qui són, ja esdonaran per al·ludits de seguida, només ells i jo sabem la manera en la que ens vam i seguim apreciant. I
I per últim, però no el menys important, mil gràcies a tu David, no només per el teu amor incondicional com el de pràcticament tot elprofessorat, sinó per la teva gran paciència, fe i esperança que dia rere dia dipositaves sobre mi. Gràcies per lluitar com ho has fet perquè ara pugui ser on sóc, per les llargues reunions amb tots els profes parlant sobre l’alumna Patrícia Tischler en les quals la teva capacitat d’abstracció a l’hora de buscar arguments davant situacions indefensables va ser una tasca difícil i complicada... tot i que després m'ho recordaves! Gràcies per potenciar, a través de la filosofia, la meva manera crítica de viure les coses, però sobretot també, per ensenyar-me a persuadir-la.
Amb tot això, només animo als alumnes que em llegeixin a no tenir por a equivocar-vos, la perfecció no existeix, i sempre serà l’avorrit privilegi dels Déus. Jo he après equivocant-me, i ho segueixo fent dia rere dia, potser això és el que ens fa estar vius. No us conformeu, queixeu-vos, dieu la vostra i no doneu res per fet -i més ara, en un context en què la nostra obligació és lluitar per els nostres drets- , perquè “qui no es mou, mai sentirà les cadenes.”

Una abraçada,
Patrícia