dijous, 27 de març de 2014

Fins on han arribat : Nico Tomás, crònica des de Xile

En Nicolas Tomás Lanchon ens escriu des de Xile per defensar una professió que, crec, està en hores baixes: la de periodisme. Ell i altres alumnes que estudien aquesta carrera tenen el repte de donar-li el tomb a una professió imprescindible en el món que ens ha tocat viure. D'altra banda però, permeteu-me una petita "broma" personal: en Nico és un idealista platònic. Li havia de dir. Ho és perquè, per sort, pensa que un altre món és possible i que des del periodisme ajudarà a construir-lo. Una abraçada crack: us necessitem!!

A pocs mesos de convertir-me –acadèmicament parlant– en periodista, i després d'haver exercit durant tot un any la professió –des d'El Periódico de Catalunya, en una beca pagada, i des del setmanari El Temps, primer com a redactor en pràctiques i després ‘fitxat’–, arriba una gran pregunta, que és la que segurament interessa més als estudiants pre-universitaris (o pre-el-que-sigui): Sempre he volgut ser periodista? Pràcticament sempre, més enllà d'un petit lapse de temps en què vaig voler estudiar Ciències Polítiques. Però no era un aspecte estructural, sinó més aviat conjuntural: volia ser periodista, però a partir d'uns altres estudis. Perquè el periodista ha de tenir un bagatge intel•lectual superior al que ofereix la mateixa titulació. O hauria de ser així.
I al final vaig optar per estudiar Periodisme, perquè sabia que m’oferiria unes eines tècniques que no em podien oferir d’altres graus. En la resta, sempre he estat autodidacta, m'he format a mi mateix. I així m'ho vaig plantejar a l'hora d'entrar a la universitat. Per altra banda, aquest és l'esperit que hauria de fomentar la universitat, tot i que malauradament, en aquesta part del món, no ho fa. Tot el que sé d'economia o de política nacional i internacional, que no sé si és gaire –l'univers del coneixement és atractiu en tant que inabastable–, ho he après per mi mateix, llegint molt, remenant piles de llibres i investigant pel meu propi compte sobre allò que em picava la curiositat (la Viquipèdia pot ser un primer pas, però mai no és suficient).
En això m'hi va ajudar el meu pas per l'Escola Pia, i no me n'amago mai. Tampoc no ho dic per dir, no en tinc cap necessitat. Tot i el seguiment personalitzat, especialment durant el Batxillerat, el que van buscar és que m'espavilés –ens espaviléssim– pel meu propi compte. No em van donar mai res fet, era jo l'únic responsable dels meus propis actes. Van potenciar la nostra autonomia potencial, tan necessària a l'hora de fer el pas a la universitat. Sempre els vaig tenir allà per quan ho necessités, però l'esforç havia de ser meu. De noms en podria dir molts, i també me'n deixaria molts. En Joan Bressolí especialment, com a tutor punyent i aliat fidel –cada cosa en el seu moment–, que va permetre fer de mi –i suposo que també dels meus antics companys– persones adultes i responsables; però tampoc no m'oblido d'en David, la Montse, la Pilar i tants d'altres grans professionals. Sóc conscient que me n’he deixat, de professors, però els noms no fan la cosa.


La meva afició pel periodisme, que s'ha acabat transformant en la meva vocació, no va néixer d'un dia per l'altre. Sumat a un gran interès per la cosa política, que em va fer moure d'un lloc a l'altre des de ben jove, tenia un cert gust per ajuntar lletres i treure'n parrafades que com a mínim es podien llegir (que ja és molt). M'ho passava bé escrivint, intentant explicar des de la modèstia el que passava al nostre entorn, provant de cercar respostes a tots els interrogants que ens envoltaven i que encara avui ens envolten. Ja fa anys que obro, renovo, tanco i reobroblogs. Des de força abans de començar a estudiar Periodisme, ja col•laborava en premsa comarcal. M'he mogut pel meu compte per a entrevistar la primera línia de la classe política del nostre país, des dels exconsellers Antoni Castells i Ernest Maragall fins al president de Ciutadans Albert Rivera o la vicepresidenta del Govern Joana Ortega. He presentat i participat programes de ràdio que s'emetien en podcast per Internet en espais digitals humils, i he fet algun ‘cameo’ a la televisió. I tot de franc, per amor a la cosa; fins fa mig any no he començat a rebre una remuneració per la meva feina. Però m'ho passava bé.
Una de les meves grans passions –fins i tot podria parlar d’obsessió– ha estat sempre Amèrica Llatina, en especial la seva política, però també la seva literatura, cultura i societat. Des de fa tres setmanes, sóc a més de 11.000 quilòmetres de Catalunya, a Santiago de Xile, complint un dels meus somnis. M’hi quedaré com a mínim sis mesos, on acabaré els meus estudis a la UniversidadCatólica de Chile, una de les millors universitats llatinoamericanes, gràcies a un conveni de la meva facultat i una beca que em va atorgar el banc Santander. Si tot va bé, compaginaré la meva estada al país i a la regió amb col•laboracions amb mitjans de casa nostra, i, si tot va encara més bé, qui sap què passarà després. I si no, me’n tornaré a provar sort en d’altres indrets. La professió viu un moment incert, però de ganes de treballar i fer coses noves no en falten.
Des de casa, al principi, no ho veien gaire clar, que agafés aquest camí del periodisme. Ara compto amb tot el seu suport incondicional. I segurament de raó no els en faltava: el sector de la comunicació és un dels més perjudicats per la crisi (segurament el que més llocs de treball ha destruït després de la construcció, en termes relatius), i la professió periodística en particular està molt devaluada i desprestigiada. Però això és un repte més. És un d'aquells oficis vocacionals, que em té enamorat i que fa que no vulgui dedicar-me a res que no sigui això. I per això caldrà buscar nous espais i oportunitats de negoci, si cal replantejar tots els vells esquemes del periodisme tradicional, per a fer-me un lloc en el món professional.