dimarts, 18 de març de 2014

Fins on han arribat : Laia Borja, una advocada a la UPF

La Laia és de les que porta l'escola a la sang, sens dubte. Ara està acabant el Grau de Dret a la UPF després de quatre anys de molt esforç i ens explica com per seguir edavant cal no perdre consciència del passat. És una alegria que es recordin també els professors de primària i els de l'ESO en aquesta secció perquè és obvi que sense el seu impagable esforç de base la resta del nostre "edifici" trontollaria.


Hola a tots!!
Em dic Laia Borja, tinc 21 anys i, si tot va com ha d’anar, estic cursant l’últim any de Dret a la Pompeu Fabra (exactament em queden uns 4 mesos). Fa pocs dies en David em va dir si em faria il•lusió escriure un article explicant la meva experiència des que vaig marxar de l’escola i, si us sóc sincera, des de llavors que no em deixen de venir records al cap de tots els anys que vaig passar-hi.
No puc parlar de la meva vida a l’escola sense recordar aquells i aquelles mestres que em van acompanyar els meus primers anys de col•legi, perquè crec que si he arribat on sóc, també és gràcies a què cadascun d’ells va deixar en mi una petita llavor. Vaig acabar segon de Batxillerat l’any 2010 i la veritat és que si hagués de resumir els 4 anys que fa que volto pel món fora de Calella i de l’Escola Pia, no ho podria fer amb aquestes quatre ratlles que us escric, perquè des d’aleshores la meva vida ha canviat moltíssim. Però en tinc molt bons records del meu pas per la Pia i, fins i tot, m’arriscaria a dir que van ser els anys que més m’han marcat fins ara. Recordo com si fos ahir les tutories de l’Anna, la nostra tutora de 3r d’ESO i també professora de castellà, que ens posava els exàmens segons els partits del Barça. Les classes d’Educació Física amb en Xavi, que jo penso que estava fins al capdamunt de totes les noies, perquè no hi havia dia que alguna de nosaltres no tingués excusa per no haver de fer la classe. No em puc deixar les classes socials amb en Francesc Doy, cada dia ens explicava una història diferent, i crec que si ens haguéssim examinat de la seva vida, tothom hagués aprovat i amb excel•lents. Poc temps després va arribar l’esperat viatge a Itàlia, la primera vegada que marxava “sola” de vacances i amb els meus companys i la decisió d’haver de decantar-me per un Batxillerat o un altre. La veritat és que no va ser uns tria difícil, doncs des de sempre tenia clar que el que m’agradava eren les lletres i que la meva futura carrera seria Dret.



I va començar el Batxillerat. Dos anys durs, complicats, amb molts moments de debilitat i d’inseguretat. Va ser una muntanya molt difícil d’escalar i com més temps passava més costava arribar al cim. Però la veritat és que vaig rebre molt recolzament, tant de la meva família com dels professors de l’escola. Tot i que en aquell moment només veia que m’exigien, que m’explotaven a feina i a exàmens, ara mateix he d’agrair aquesta constància i el fet que em portessin de la mà fins al final, doncs crec fermament que he arribat fins a quart de carrera, en gran part, gràcies als valors de l’esforç, dedicació i constància que en el seu moment em va inculcar l’escola. Sens dubte, els anys de Batxillerat viscuts en ella m’han fet ser com sóc ara. Recordo amb gran tendresa les classes d’Història de l’Art de la Pilar, era com la nostra segona mare i ens animava a seguir cada dia per més dur que es fes. Les lliçons de literatura d’en Joan Gallart; amb quina passió ens mostrava i ens encomanava el seu amor per la llengua. No puc deixar-me en Marc Montasell, quan ens deia “Ja veureu l’any que ve, que sereu universitaris quina vida que tindreu! A partir d’ara us ve el millor, però per això, heu de donar el màxim aquest any que us queda” i nosaltres rèiem i li dèiem que estàvem massa estressats per pensar en el que vindria. En David, els debats filosòfics i els temuts exàmens de Filosofia, que no sabies mai com t’enganxaria. I les Matemàtiques d’en Joan Bresolí. Quina feina que tenia perquè els del Batxillerat social entenguéssim que havíem de parlar amb els números! Però no només ens feia classes de Mates, tot s’ha de dir, també era una mica el nostre psicòleg, al que li transmetíem els nostres “no puc i no podré arribar fins al final” i, tot i que a vegades tenia respostes que no tenies ganes de sentir, sempre tenia un minut per escoltar-te. Estic segura que si llegeix això, estarà content de veure fins on he arribat.
I, com ja us he dit, actualment estic acabant el Grau en Dret i, si tot va bé, l’any vinent estaré cursant el Màster en Advocacia per poder-me col•legiar. Sembla que era ahir que començava aquesta experiència i els anys han volat. La veritat és que també ha estat un camí fatigós i gens fàcil, he hagut de lluitar molt, caure i aixecar-me moltes vegades i fins i tot renunciar a moltes coses, però la veritat és que no em penedeixo de res del que he fet ni de les decisions que he pres. És més, estic segura que, si tornés a néixer, tornaria a escollir el mateix camí. Us semblarà molt evident el que diré ara, perquè el temps passa i vas fent anys i, tant si vols com si no, t’has de fer gran, però no sóc ni molt menys la mateixa persona que va deixar l’Escola Pia ara farà 4 anys. He conegut persones meravelloses i he compartit experiències irrepetibles que m’han fet créixer i, sobretot, trobar-me com a persona. Amb el temps he après a valorar l’esforç com a element primordial a la vida, he après a buscar en mi les meves fites i objectius i a deixar-me la pell lluitant per elles fins a aconseguir-les. He pogut experimentar la satisfacció que se sent després d’aconseguir els resultats que buscaves i l’orgull del que t’impregnes quan, a més a més, t’adones que ho has fet tu. I per altra banda també he après que les equivocacions no són sempre fracassos, sinó que seran èxits sempre que siguis capaç d’extreure’n un aprenentatge.
Les decisions que prengueu a partir d’ara definiran el vostre camí i determinaran el vostre futur i és ara el moment de no defallir i lluitar pel que realment desitgeu. Jo també vaig tenir molts dubtes i moltes pors i una vegada la meva mare em va donar un consell: “L’important no és arribar el primer. L’important simplement és arribar”.


Laia.