dijous, 7 de novembre de 2013

Fins aquí han arribat (Capítol 5, temporada 2)


La Lara em pregunta:" quina foto poso? Millor una fent el gamberro, no? Ben mirat era un nervi." I l'encerta de ple quan m'envia un text que fa posar la pell de gallina i una fotografia que la retrata a la perfecció.
Amb la Lara ens hem retrobat anys després que acabés el batxillerat i ha estat una enorme sort tornar-nos a trobar. Va estar un temps fora, abans que (com passa ara) molts es veiessin obligats a marxar per buscar la sort que aquest país els nega, i des de fa un temps torna a estar a Calella estudiant Infermeria al Tecnocampus de Mataró. Us deixo la seva carta!


Hola, sóc la Lara Narcís i tinc vint-i-un anys. Vaig deixar enrere l’Escola Pia l’any 2011, posant fi a una etapa que considero la millor dins de la meva vida d’estudiant fins ara.
El meu batxillerat va ser una època molt important per mi i bastant dura, una etapa que vaig compartir amb mestres, companys i amics. Dins de l’Escola Pia vaig adonar-me’n del que volia ser en aquesta vida i no em refereixo a l'aspecte professional, sinó com a persona. Vaig aprendre molt més enllà que lletres i números. Amb l’ajuda de professors com l’Anna Mataró,entre altres, vaig aprendre a donar valor a les coses importants; i, després d’una època rebel vaig madurar i em vaig fer gran.
Realment destacaria la relació professor-alumne, ja que com han escrit abans altres companys, és una relació molt profitosa i oberta on tots apreníem de tots.
Després d’acabar batxillerat, vaig decidir fer una d’aquelles coses que personalment crec que s’han de fer en aquesta vida i me’n vaig anar sola a viure una temporada a Anglaterra. Allà vaig inscriurem a una Acadèmia internacional 6 mesos i vaig tornar a Calella amb l’Advanced a les mans i convertida en una nova Lara.
Sempre he catalogat com a “emotiu” a instants i moments, però en aquest cas crec que el meu viatge a Anglaterra ha estat el període més emotiu que he viscut mai i que recomano a tothom que pugui fer-ho que ho faci. Vaig conèixer grans persones que perduren tot i la distància i el més important, vaig conèixer-me a mi fora del meu entorn que en gran part és el què ens caracteritza. Va ser com conèixer el més sincer i essencial de mi, el saber com sóc aquí i allà. Vaig tornar decidida a estudiar Infermeria, i així ha sigut.
Actualment estic cursant Infermeria al TecnoCampus de Mataró. M’encanta el què aprenc diàriament, l’he encertat amb aquesta carrera. Tot i això, sabeu què? Cada cop que em retrobo amb els meus amics, amb els de sempre, recordem constantment l’època de Batxillerat i ESO a l’Escola. Sempre fem la broma de “Què, ens hi apuntem de nou? Seria genial oi?” Aquesta gent, la que ha viscut amb mi els 6 anys a l’Escola Pia i que encara ara ens trobem i ens ho passem com nens: són els que valen la pena.
Encara ara tinc relació amb professors, i d’altres que te’ls creues per el carrer i t’arranquen un somriure quan no se’n recorden del teu nom però sí de coses com que sempre duies una pilota als peus. Ja diuen que la vida és molt llarga i realment et quedes amb el més important.Moments de nervis per culpa d’exàmens i exposicions orals, moments d’eufòria quan no venia el professor o tocava “peli”, ganes d’expressar-nos al Grup de Joves o en actes com carnaval i Sant Jordi, moments de cremar energia amb el futbol extraescolar.. Una acumulació de factors que ho han fet perfecte.
Així que ,a tots els que visqueu això, desitjo que visqueu al màxim cada etapa i que no us amagueu de res, després ho torbareu a faltar seguríssim!
Lara.