dijous, 11 d’abril de 2013

Batxillerat: Fins on han arribat?

CAPÍTOL 9.
EN GERMAN MUÑOZ: Entre l'escriptura i la comunicació

Passo un dia per l’Escola Pia i m’adono que, en realitat, tot segueix més o menys igual i que el ha canviat més sóc jo. Les mateixes persones, el mateix edifici, la mateixa sensació d’estar com a casa, però amb la diferència que han passat sis anys des de l’última vegada que vaig trepitjar l’entrada de l’escola per qüestions acadèmiques: recollir les notes de la temuda selectivitat.
En aquesta visita exprés, en David em demana que escrigui sobre on he arribat. La veritat és que la sensació del dia a dia és que tot segueix més o menys com sempre. Però quan penso en el temps que ha passat i tot el que he fet des d’aleshores, acabo arribant a la conclusió que la formació a l’Escola Pia va ser fonamental.
A la universitat vaig estudiar Comunicació Audiovisual. La veritat és que, si pogués tornar a enrere, no sé si escolliria el mateix. Com bé recordaran en Joan Gallart (tutor a 3r i 4t) i l’Albert Castellà (tutor al batxillerat), no tenia gens clar què volia estudiar: a mi m’agradava (i m’agrada) escriure, però la carrera d’escriptor no existeix, és més aviat un ofici. Potser per això el més lògic hagués estat fer el batxillerat humanístic, que era la primera idea que tenia en ment; però com que sóc indecís de mena vaig acabar fent el batxillerat científic per després saltar de nou a l’àmbit social. Em penedeixo de la decisió que vaig prendre quan vaig escollir la llicenciatura? Si ho miro des de la perspectiva de l’experiència personal, en absolut. Ara bé, pel profit professional que en pugui treure avui en dia... no sabria què dir. A la universitat pintaven comunicació audiovisual com la carrera del futur i, en realitat, ha acabat sent la carrera de l’atur per molta gent.
Precisament per aquest motiu, per les poques expectatives laborals que tenia a l’acabar, l’any següent vaig fer el Màster en Innovació i Qualitats Televisives de TV3, pensant que, potser, seria una via d’accés a “la teva”. Òbviament, no va ser així. Des que vaig acabar ja mai més he tingut notícies de la tele. Tot i així, l’experiència del màster va ser molt gratificant, sobretot el rodatge del projecte final, i indirectament em va obrir les portes a col·laborar amb un grup d’investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona que analitza la ficció televisiva.
Si alguna cosa he après en tot aquest temps és que mai saps on aniràs a parar, i una mostra ben clara és la meva situació actual: després de deixar currículums a tort i a dret a 3.478 llocs, d’un dia per l’altre em van trucar de la Universitat de Barcelona per treballar com a tècnic especialista en audiovisuals. El nom sembla més del que és realment, però no em puc queixar en absolut: pels matins treballo i per les tardes segueixo amb els projectes de la UAB i escrivint una novel·la que no sé pas on anirà a parar.
És el futur que m’imaginava quan era l’Escola Pia? No, en absolut.
Però si alguna cosa vaig aprendre durant els sis anys d’Escola Pia és que les adversitats s’han d’afrontar de cara i lluitar pels objectius a aconseguir, que les inquietuds de cadascú són el que més importa i que si som capaços de superar els límits que moltes vegades ens autoimposem, probablement arribarem on volem o, si més no, ens hi aproximarem bastant. Recordo molts moments viscuts a l’Escola Pia que estic convençut que m’han fet acabar sent com sóc ara mateix, i precisament per això sé que mai podré oblidar el meu pas pel carrer Jovara 39.